Un cop més, escenografia marca de la casa. Curiosa: una paret amb un requadre, un forat amb forma de pantalla de cinema. Un aparador. Els personatges només es veien de cintura cap amunt, i un vidre tancava el fons i donava profunditat a l'escenari.

Al final els crèdits de l'obra passaven en una projecció. Com al cinema. De fet, la forma feia pensar en el discurs d'un dels personatges: les coses sempre passen als altres, i ens les mirem des de fora. Mai no ens toca a nosaltres, no pensem que ens pugui tocar... Tot i que els personatges de l'escenari són tan humans com nosaltres.

També em va venir al cap el quadre Nighthawks, de Hopper, en què se suposa que els personatges estan absorts amb les seves coses i tancats entre vidres en la seva pròpia realitat. No hi ha comunicació entre ells, tot i ser parella, tot i haver compartit anys i anys de la seva vida. A la taula del costat, dos personatges sords i muts s'entenen millor que els que parlen el mateix idioma. L'ús de diverses llengües (japonès, anglès, català, castellà, francès) també ens fa pensar que la comunicació no és únicament una qüestió de llegua.
A vegades em plantejo per quin motiu l'amor i el desamor ocupa tantes i tantes pàgines de la literatura, de la música. Al final, entenc que les relacions humanes es tornen extremament complicades perquè les persones som extremament complicades. Què hi farem.
