dissabte, 19 de febrer del 2011

Coses que dèiem avui

I seguim amb Manrique. Coses que dèiem avui es va estrenar fa dies, però no ha estat fins a la gira que he tingut l'oportunitat de veure-la. Tres històries d'amors i desamors, de Neil Labute (el mateix autor que La forma de les coses).

Un cop més, escenografia marca de la casa. Curiosa: una paret amb un requadre, un forat amb forma de pantalla de cinema. Un aparador. Els personatges només es veien de cintura cap amunt, i un vidre tancava el fons i donava profunditat a l'escenari.



Al final els crèdits de l'obra passaven en una projecció. Com al cinema. De fet, la forma feia pensar en el discurs d'un dels personatges: les coses sempre passen als altres, i ens les mirem des de fora. Mai no ens toca a nosaltres, no pensem que ens pugui tocar... Tot i que els personatges de l'escenari són tan humans com nosaltres.



També em va venir al cap el quadre Nighthawks, de Hopper, en què se suposa que els personatges estan absorts amb les seves coses i tancats entre vidres en la seva pròpia realitat. No hi ha comunicació entre ells, tot i ser parella, tot i haver compartit anys i anys de la seva vida. A la taula del costat, dos personatges sords i muts s'entenen millor que els que parlen el mateix idioma. L'ús de diverses llengües (japonès, anglès, català, castellà, francès) també ens fa pensar que la comunicació no és únicament una qüestió de llegua.

A vegades em plantejo per quin motiu l'amor i el desamor ocupa tantes i tantes pàgines de la literatura, de la música. Al final, entenc que les relacions humanes es tornen extremament complicades perquè les persones som extremament complicades. Què hi farem.

dimecres, 9 de febrer del 2011

L'Arquitecte

El Julio Manrique ho fa bé, això de dirigir. Amb l'Arquitecte, com a La Forma de les Coses (i de fet, en totes obres seves que he vist), torna a fer recaure el pes a la posada en escena. Molt. Massa? L'espai es reparteix, ens situa, canvia com ho fan els personatges, però els grans decorats que es transformen i els camins que apareixen amb la il·luminació arriben a distreure l'atenció.

L'argument és un paral·lelisme (que acaba sent recorrent i potser un pèl massa obvi) entre una vida i un edifici que s'enderroquen i que s'enfonsen, sense que hi hagi cap culpable, de cop, perquè sí. El text, pessimista i molt realista, sacseja. Encara que a la segona part ja sàpigues amb antelació tot el què passarà. Personalment, vaig viure alguns moments d'identificació personal (m'he de preocupar?) que em van fer plantejar coses. Fa olor de podrit a Dinamarca, a Escòcia i a la societat en general. Vull però no vull, puc però no puc, ho sé però no ho sé. Contradiccions absurdes que ens afecten a tots.



Per acabar la primera part: final de capítol de House (o sent menys generosos, de Física o Química) en què apareixen diversos quadres amb música de fons. Com els crèdits del principi: per què aquests tocs tan televisius estant al teatre? Com s'hauria de definir a Julio Manrique com a director? Per què fa obres de teatre com a xurros? És un valor segur? Un personatge mediàtic que aconsegueix portar al teatre a tot tipus de gent? Se'l pot considerar arriscat? Contemporani? Comercial? Jo no tinc la resposta (encara), però sé segur que seguiré pendent de què faci.

Fantàstic Pere Arquillué. Ja m'impressionava de petita com a Arnau d'aquella mítica sèrie tan nostrada, i no deixa de fer-ho.