Garrick

David Garrick va ser el primer risoterapeuta de la història, al segle XVIII. El Tricicle l'agafa per tal de dir als espectadors que l'únic objectiu de l'obra és fer riure. Generar endorfines. I totes les conseqüències positives que això comporta al cos.

Simplement, fer gràcia. Aquest plantejament (sincer, sí, però senzill, també) fa que l'espectacle no sigui tan rodó com altres espectacles (Slastic, Terrífic, Sit, em vénen a la memòria), tot i que també es desviaven del fil conductor per crear situacions absurdes. A part que fer-te agafar consciència i dir-te "ara riuràs", personalment em va frenar una mica a l'hora de riure. Ei, però vaig riure. I molt.

De fet, més enllà de les situacions i l'humor, Tricicle ja són tres cares, tres cossos, cadascun amb la seva personalitat i manera de fer, que tenen el públic a la butxaca, que aplaudeix amb entusiasme només quan surten a l'escenari. "Senzillament Tricicle", deia el subtítol de l'obra. No s'hagués pogut dir millor. Humor blanc, senzill, sense pretensions. Situacions universals, on ens sentim reflectits; surrealistes, que s'embranquen i et sorprenen; clàssiques, amb pela de plàtan inclosa. Alguna pinzellada verda que els nens no entenien. El moment més destacable: un recorregut pels 30 anys de Tricicle al final de l'espectacle, amb un ritme picadíssim, en què les tasses de vàter, els nens i la pilota, el boig de la serra elèctrica i el gos d'atura recordaven moments ja mítics de la companyia. El Tricicle és tota una institució.

Un déu salvatge

Quatre pares es troben per parlar després que els seus fills s'hagin esbatussat. És la premisa d'Un déu salvatge, de Yasmina Reza. Després de la incomoditat inicial s'aniran deixant anar i les caretes de cordialitat cauran per entrar en una guerra cos a cos, on els personatges ja no componen únicament dos equips, sinó que les parelles s'intercanvien retrets i ens fan adonar que tothom juga sol. Tot i la nostra civilització, consciència i bones maneres, tots amaguem una part salvatge, que per molt que vulguem, no sabem controlar. La feina, els principis, el domini, la parella. Tot és extremament relatiu i complicat. Probablement els nens tenen les coses més clares i les saben resoldre d'una manera més espontània.

Fins a quin punt és transcendental una baralla infantil?

El setè cel està engendrat dins del teu cap

Un noi jove, que ha viscut, ha llegit, és a la vora del mar. Vesteix com si vingués d'una festa. Potser de Sant Joan, potser amb tot de convidats imaginaris. Aixeca el cap i comença a delimitar la línia de l'horitzó. Però enlloc de sortir el sol, com després de qualsevol nit, surt una ampolla de Lejía Conejo. Ell la reconeix, de quan la baixava a comprar al colmado quan era un nen, i de veure-la tota la vida al lavabo de casa seva. Mai s'havia fixat en l'etiqueta, però ara ho fa. Hi ha una senyora conilla, amb un davantal de punta, a punt de netejar, que porta una ampolla de Lejía Conejo a la mà. A l'etiqueta, hi ha una conilla amb una altra ampolla a la mà. A l'etiqueta hi ha una conilla amb una altra ampolla a la mà.

El noi vol arribar fins al final d'aquesta cadena, enfoca la vista i la seva ment es transforma en un microscopi. Però comença a veure la trama del paper fins que les imatges es desdibuixen.

D'aquella experiència, el noi n'anomenarà l'experiència gal·làctica. Que consisteix en veure-ho tot. I tot vol dir allò que pensem, sentim, somiem; però també tot allò que no existeix.

Però com que el noi no era escriptor, ni filòsof, no ho va explicar. Va fer-ne una cançó. I després, hi va afegir uns violins...



Aquí teniu un vídeo, que per a mi no és molt representatiu de la cançó (per mi Sisa hauria de cantar una octava més alta, amb la seva veu característica), però on apareix l'essència d'un moment històric... El maig del 68 català... Devia ser, indiscutiblement, com ser al cel.

Història certa dels set cels.
Set paradisos màgics i encantats.
Història certa dels set cels.
Set nius de pau, de glòria i de felicitat.

El primer cel és inventat:
el primer gran invent de la terrestritat.
El segon cel, imaginat
en una nit d'estiu a la vora del mar.

El tercer cel, dins d'un mirall
perfila les imatges d'un món ignorat.
I el quart cel és irreal,
com un oasi verd en un desert estrany.

Del cinquè cel res no se'n sap.
No hi ha notícies d'aquest cel tan amagat.
I el sisè cel està copiat
del cel setè que has engendrat dins del teu cap.

"La poesia no té res a veure amb res". Això ha dit Sisa, que feia un recital de poesia dins del cicle Tocats de Lletra que se celebra aquests dies a Manresa. Ha fet un recorregut autobiogràfic, sempre parlant en tercera persona, repassant des dels personatges del seu carrer a la infantesa fins a com es va inspirar per escriure Qualsevol nit pot sortir el sol. No és boig, no. És gal·làctic.