Coses que dèiem avui

I seguim amb Manrique. Coses que dèiem avui es va estrenar fa dies, però no ha estat fins a la gira que he tingut l'oportunitat de veure-la. Tres històries d'amors i desamors, de Neil Labute (el mateix autor que La forma de les coses).

Un cop més, escenografia marca de la casa. Curiosa: una paret amb un requadre, un forat amb forma de pantalla de cinema. Un aparador. Els personatges només es veien de cintura cap amunt, i un vidre tancava el fons i donava profunditat a l'escenari.



Al final els crèdits de l'obra passaven en una projecció. Com al cinema. De fet, la forma feia pensar en el discurs d'un dels personatges: les coses sempre passen als altres, i ens les mirem des de fora. Mai no ens toca a nosaltres, no pensem que ens pugui tocar... Tot i que els personatges de l'escenari són tan humans com nosaltres.



També em va venir al cap el quadre Nighthawks, de Hopper, en què se suposa que els personatges estan absorts amb les seves coses i tancats entre vidres en la seva pròpia realitat. No hi ha comunicació entre ells, tot i ser parella, tot i haver compartit anys i anys de la seva vida. A la taula del costat, dos personatges sords i muts s'entenen millor que els que parlen el mateix idioma. L'ús de diverses llengües (japonès, anglès, català, castellà, francès) també ens fa pensar que la comunicació no és únicament una qüestió de llegua.

A vegades em plantejo per quin motiu l'amor i el desamor ocupa tantes i tantes pàgines de la literatura, de la música. Al final, entenc que les relacions humanes es tornen extremament complicades perquè les persones som extremament complicades. Què hi farem.

L'Arquitecte

El Julio Manrique ho fa bé, això de dirigir. Amb l'Arquitecte, com a La Forma de les Coses (i de fet, en totes obres seves que he vist), torna a fer recaure el pes a la posada en escena. Molt. Massa? L'espai es reparteix, ens situa, canvia com ho fan els personatges, però els grans decorats que es transformen i els camins que apareixen amb la il·luminació arriben a distreure l'atenció.

L'argument és un paral·lelisme (que acaba sent recorrent i potser un pèl massa obvi) entre una vida i un edifici que s'enderroquen i que s'enfonsen, sense que hi hagi cap culpable, de cop, perquè sí. El text, pessimista i molt realista, sacseja. Encara que a la segona part ja sàpigues amb antelació tot el què passarà. Personalment, vaig viure alguns moments d'identificació personal (m'he de preocupar?) que em van fer plantejar coses. Fa olor de podrit a Dinamarca, a Escòcia i a la societat en general. Vull però no vull, puc però no puc, ho sé però no ho sé. Contradiccions absurdes que ens afecten a tots.



Per acabar la primera part: final de capítol de House (o sent menys generosos, de Física o Química) en què apareixen diversos quadres amb música de fons. Com els crèdits del principi: per què aquests tocs tan televisius estant al teatre? Com s'hauria de definir a Julio Manrique com a director? Per què fa obres de teatre com a xurros? És un valor segur? Un personatge mediàtic que aconsegueix portar al teatre a tot tipus de gent? Se'l pot considerar arriscat? Contemporani? Comercial? Jo no tinc la resposta (encara), però sé segur que seguiré pendent de què faci.

Fantàstic Pere Arquillué. Ja m'impressionava de petita com a Arnau d'aquella mítica sèrie tan nostrada, i no deixa de fer-ho.

Garrick

David Garrick va ser el primer risoterapeuta de la història, al segle XVIII. El Tricicle l'agafa per tal de dir als espectadors que l'únic objectiu de l'obra és fer riure. Generar endorfines. I totes les conseqüències positives que això comporta al cos.

Simplement, fer gràcia. Aquest plantejament (sincer, sí, però senzill, també) fa que l'espectacle no sigui tan rodó com altres espectacles (Slastic, Terrífic, Sit, em vénen a la memòria), tot i que també es desviaven del fil conductor per crear situacions absurdes. A part que fer-te agafar consciència i dir-te "ara riuràs", personalment em va frenar una mica a l'hora de riure. Ei, però vaig riure. I molt.

De fet, més enllà de les situacions i l'humor, Tricicle ja són tres cares, tres cossos, cadascun amb la seva personalitat i manera de fer, que tenen el públic a la butxaca, que aplaudeix amb entusiasme només quan surten a l'escenari. "Senzillament Tricicle", deia el subtítol de l'obra. No s'hagués pogut dir millor. Humor blanc, senzill, sense pretensions. Situacions universals, on ens sentim reflectits; surrealistes, que s'embranquen i et sorprenen; clàssiques, amb pela de plàtan inclosa. Alguna pinzellada verda que els nens no entenien. El moment més destacable: un recorregut pels 30 anys de Tricicle al final de l'espectacle, amb un ritme picadíssim, en què les tasses de vàter, els nens i la pilota, el boig de la serra elèctrica i el gos d'atura recordaven moments ja mítics de la companyia. El Tricicle és tota una institució.

Un déu salvatge

Quatre pares es troben per parlar després que els seus fills s'hagin esbatussat. És la premisa d'Un déu salvatge, de Yasmina Reza. Després de la incomoditat inicial s'aniran deixant anar i les caretes de cordialitat cauran per entrar en una guerra cos a cos, on els personatges ja no componen únicament dos equips, sinó que les parelles s'intercanvien retrets i ens fan adonar que tothom juga sol. Tot i la nostra civilització, consciència i bones maneres, tots amaguem una part salvatge, que per molt que vulguem, no sabem controlar. La feina, els principis, el domini, la parella. Tot és extremament relatiu i complicat. Probablement els nens tenen les coses més clares i les saben resoldre d'una manera més espontània.

Fins a quin punt és transcendental una baralla infantil?

El setè cel està engendrat dins del teu cap

Un noi jove, que ha viscut, ha llegit, és a la vora del mar. Vesteix com si vingués d'una festa. Potser de Sant Joan, potser amb tot de convidats imaginaris. Aixeca el cap i comença a delimitar la línia de l'horitzó. Però enlloc de sortir el sol, com després de qualsevol nit, surt una ampolla de Lejía Conejo. Ell la reconeix, de quan la baixava a comprar al colmado quan era un nen, i de veure-la tota la vida al lavabo de casa seva. Mai s'havia fixat en l'etiqueta, però ara ho fa. Hi ha una senyora conilla, amb un davantal de punta, a punt de netejar, que porta una ampolla de Lejía Conejo a la mà. A l'etiqueta, hi ha una conilla amb una altra ampolla a la mà. A l'etiqueta hi ha una conilla amb una altra ampolla a la mà.

El noi vol arribar fins al final d'aquesta cadena, enfoca la vista i la seva ment es transforma en un microscopi. Però comença a veure la trama del paper fins que les imatges es desdibuixen.

D'aquella experiència, el noi n'anomenarà l'experiència gal·làctica. Que consisteix en veure-ho tot. I tot vol dir allò que pensem, sentim, somiem; però també tot allò que no existeix.

Però com que el noi no era escriptor, ni filòsof, no ho va explicar. Va fer-ne una cançó. I després, hi va afegir uns violins...



Aquí teniu un vídeo, que per a mi no és molt representatiu de la cançó (per mi Sisa hauria de cantar una octava més alta, amb la seva veu característica), però on apareix l'essència d'un moment històric... El maig del 68 català... Devia ser, indiscutiblement, com ser al cel.

Història certa dels set cels.
Set paradisos màgics i encantats.
Història certa dels set cels.
Set nius de pau, de glòria i de felicitat.

El primer cel és inventat:
el primer gran invent de la terrestritat.
El segon cel, imaginat
en una nit d'estiu a la vora del mar.

El tercer cel, dins d'un mirall
perfila les imatges d'un món ignorat.
I el quart cel és irreal,
com un oasi verd en un desert estrany.

Del cinquè cel res no se'n sap.
No hi ha notícies d'aquest cel tan amagat.
I el sisè cel està copiat
del cel setè que has engendrat dins del teu cap.

"La poesia no té res a veure amb res". Això ha dit Sisa, que feia un recital de poesia dins del cicle Tocats de Lletra que se celebra aquests dies a Manresa. Ha fet un recorregut autobiogràfic, sempre parlant en tercera persona, repassant des dels personatges del seu carrer a la infantesa fins a com es va inspirar per escriure Qualsevol nit pot sortir el sol. No és boig, no. És gal·làctic.

Esforç

Una formigueta. Amb una pela de pipa.

Ella treballava. Jo anava a treballar.
Ahir vaig menjar pipes salades.

A vegades em pregunto per què les coses senzilles són les que més m'impressionen.

Entrevista a Dani Macaco

Aloma Vilamala - Manresa
Avui, a les 10 de la nit, Macaco tocarà al Silenci. Torna als escenaris celebrant l'èxit del seu cinquè disc, Puerto Presente, que ha acumulat una llarga llista de premis: l'Ondas al millor àlbum, el millor videoclip dels premis 40 Principals, el Premi de la Música per la cançó Moving; i una nominació als Grammy llatins i a la MTV Music Award.

No, sonar a les ràdios comercials no el farà canviar. Continua fent les coses de cor. Sí, al concert d'avui a la sala Silenci hi haurà festa. I moments per a tot. La naturalesa, el present i la comunicació són els seus temes. "També faig cançons d'amor", afegeix. L'important és arribar a la gent. "Aprenguem totes les llengües, fins i tot les inexistents", diu entre aforisme i aforisme. I gràcies a la comunicació, al boca-orella, ara toca en festivals davant de 100.000 persones.

- Què espera les persones que vagin al concert? Serà festiu?
- La meva proposta en els concerts de Macaco és que hi hagi varietat i dinamisme. Hi ha moments que la gent es posa a cantar com boja, però també hi ha parts que la música baixa, amb algun tema més acústic. Fem els clàssics que la gent demana i moltes cançons de Puerto Presente, però amb alguns canvis respecte a l'any passat. També fem una cançó que acabo de gravar per a un projecte molt maco per aconseguir sabates per a l'Àfrica, i alguna versió.

- Sempre cuiden la posada en escena. Serà el cas?
- Sí, està molt cuidada: hi ha alguns apunts teatrals amb una pantalla, i imatges en directe sincronitzades, anem amb un VJ. Tenim un guitarrista amb mal a la mà, i alguna cosa no la podrem fer. Però en total som 16: 9 músics i 7 tècnics. Mai no sortiria a l'escenari a mitges, sortim a donar-ho tot.

- És el segon any de gira de Puerto Presente. Què té aquest disc que hagi enganxat tanta gent?
- Toco fusta, però les gires sempre m'han anat bé, i hem fet dos anys amb cada disc. Mai no m'han faltat concerts. Sempre he tocat a tot arreu, gràcies al boca-orella de la gent, que té molta força. Ha estat per això que ara ho faig en festivals davant de 100.000 persones! El disc Ingravitto al seu moment no va sonar a les grans ràdios, però va ser disc de platí. Amb Puerto Presente les ràdios em donen suport, i jo ho agraeixo molt, però Macaco no és artista d'una sola cançó. Ara sona Moving i Tengo pertot arreu, però cançons com Con la mano levantá i Mama Tierra, que no van sonar en grans ràdios, tenen molt èxit aquí i a l'Amèrica del Sud. És gràcies a la nostra manera de fer, al treball artesanal de cada disc.

- Sonar en grans emissores no fa canviar aquesta manera de fer?
- Hi ha gent que s'enfada perquè sonem a la ràdio. Ens queixem tots que les ràdios comercials no s'arrisquen i quan ho fan i funciona, no els agrada? Fa un any i mig era impensable que una cançó com Moving, amb aquests sons i parlant de la natura, hi sonés. També faig cançons d'amor, l'important és que les faig de cor i sóc sincer amb mi. No canviaré un tema perquè una ràdio m'ho demani, però si el fan sonar estaré agraït perquè és un gran altaveu. Suposo que la gent és ignorant, jo tampoc no sé com treballa un fuster.

- En el seu darrer videoclip, Mensajes al agua, una frase diu: "ninguna idea es tan importante como la posibilidad de compartirla". És més important la comunicació que el missatge?
- Jo crec que sí. La comunicació real és parlar i escoltar. A vegades només escoltem el que tenim davant del nas. Tal com diu Mario Benedetti, "mi táctica es hablarte y escucharte construir con palabras un puente indestructible". Quan hi ha espais entre frase i frase, i no enrenou i una massa sense pausa, com passa amb els discursos dels polítics, és quan podem pensar. Tenim una gran comunicació virtual i ens oblidem d'allò humà. Pot ser que sigui senzill o bàsic, però ens n'oblidem. I això m'ho dic a mi mateix, jo no sóc mestre de res i també m'equivoco, però intento aportar les meves coses bones a les cançons i al meu dia a dia.

- Les cançons de Macaco són senzilles, enganxoses. Això ajuda a aquesta comunicació?
- Com diu un dels meus productors, Bikôkô, nosaltres no construïm gratacels, sinó cabanes. A la música hi ha moltes lligues. Hi ha músiques que admiro, com la de Paco de Lucía, la de Miles Davis, que revolucionen un estil, tenen tècnica i virtuosisme: ells fan gratacels. Llavors hi ha la música popular, des d'on es poden fer grans coses. Com Bob Marley. No em cansaré mai d'escoltar-lo i fa servir la tècnica bàsica d'estrofa i tornada, però quines estrofes i quines tornades! No em vull comparar amb Bob Marley, ja m'agradaria. Jo busco idees senzilles, però que tinguin substància.

- Compondre o actuar?
Totes dues coses. A l'estudi ets com un fuster, has de polir i treballar detalls, buscar aire, que tot tingui sentit, que els instruments es complementin... Són millor tres accessoris que massa maquillatge. En el directe, hi ha el feedback, la influència del púbic, i tot és més excessiu, t'acceleres, tot i que intentes compensar-ho. Abans cridava molt!


En curt. Definicions
- Naturalesa
- La màxima droga, eufòria, adrenalina. Jo sóc egoista, per això la cuido: perquè és el que estimo més i el que se’m posa millor.
- Mestissatge
- Una paraula confusa. No s’ha de confondre amb United Colors of Benetton. Les fusions i mescles han de ser naturals, són bones si se sap cap on es va, musicalment parlant.
- Rumba
- El funky de la música espanyola: la rumba és al flamenc el que el funky és al jazz. Veritat, naturalitat. L’arrel.
- Present
- Aquesta entrevista.

Regió7, 27/5/2010