Simplement, fer gràcia. Aquest plantejament (sincer, sí, però senzill, també) fa que l'espectacle no sigui tan rodó com altres espectacles (Slastic, Terrífic, Sit, em vénen a la memòria), tot i que també es desviaven del fil conductor per crear situacions absurdes. A part que fer-te agafar consciència i dir-te "ara riuràs", personalment em va frenar una mica a l'hora de riure. Ei, però vaig riure. I molt. De fet, més enllà de les situacions i l'humor, Tricicle ja són tres cares, tres cossos, cadascun amb la seva personalitat i manera de fer, que tenen el públic a la butxaca, que aplaudeix amb entusiasme només quan surten a l'escenari. "Senzillament Tricicle", deia el subtítol de l'obra. No s'hagués pogut dir millor. Humor blanc, senzill, sense pretensions. Situacions universals, on ens sentim reflectits; surrealistes, que s'embranquen i et sorprenen; clàssiques, amb pela de plàtan inclosa. Alguna pinzellada verda que els nens no entenien. El moment més destacable: un recorregut pels 30 anys de Tricicle al final de l'espectacle, amb un ritme picadíssim, en què les tasses de vàter, els nens i la pilota, el boig de la serra elèctrica i el gos d'atura recordaven moments ja mítics de la companyia. El Tricicle és tota una institució.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada