L'argument és un paral·lelisme (que acaba sent recorrent i potser un pèl massa obvi) entre una vida i un edifici que s'enderroquen i que s'enfonsen, sense que hi hagi cap culpable, de cop, perquè sí. El text, pessimista i molt realista, sacseja. Encara que a la segona part ja sàpigues amb antelació tot el què passarà. Personalment, vaig viure alguns moments d'identificació personal (m'he de preocupar?) que em van fer plantejar coses. Fa olor de podrit a Dinamarca, a Escòcia i a la societat en general. Vull però no vull, puc però no puc, ho sé però no ho sé. Contradiccions absurdes que ens afecten a tots.
Per acabar la primera part: final de capítol de House (o sent menys generosos, de Física o Química) en què apareixen diversos quadres amb música de fons. Com els crèdits del principi: per què aquests tocs tan televisius estant al teatre? Com s'hauria de definir a Julio Manrique com a director? Per què fa obres de teatre com a xurros? És un valor segur? Un personatge mediàtic que aconsegueix portar al teatre a tot tipus de gent? Se'l pot considerar arriscat? Contemporani? Comercial? Jo no tinc la resposta (encara), però sé segur que seguiré pendent de què faci.
Fantàstic Pere Arquillué. Ja m'impressionava de petita com a Arnau d'aquella mítica sèrie tan nostrada, i no deixa de fer-ho.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada