Garrick

David Garrick va ser el primer risoterapeuta de la història, al segle XVIII. El Tricicle l'agafa per tal de dir als espectadors que l'únic objectiu de l'obra és fer riure. Generar endorfines. I totes les conseqüències positives que això comporta al cos.

Simplement, fer gràcia. Aquest plantejament (sincer, sí, però senzill, també) fa que l'espectacle no sigui tan rodó com altres espectacles (Slastic, Terrífic, Sit, em vénen a la memòria), tot i que també es desviaven del fil conductor per crear situacions absurdes. A part que fer-te agafar consciència i dir-te "ara riuràs", personalment em va frenar una mica a l'hora de riure. Ei, però vaig riure. I molt.

De fet, més enllà de les situacions i l'humor, Tricicle ja són tres cares, tres cossos, cadascun amb la seva personalitat i manera de fer, que tenen el públic a la butxaca, que aplaudeix amb entusiasme només quan surten a l'escenari. "Senzillament Tricicle", deia el subtítol de l'obra. No s'hagués pogut dir millor. Humor blanc, senzill, sense pretensions. Situacions universals, on ens sentim reflectits; surrealistes, que s'embranquen i et sorprenen; clàssiques, amb pela de plàtan inclosa. Alguna pinzellada verda que els nens no entenien. El moment més destacable: un recorregut pels 30 anys de Tricicle al final de l'espectacle, amb un ritme picadíssim, en què les tasses de vàter, els nens i la pilota, el boig de la serra elèctrica i el gos d'atura recordaven moments ja mítics de la companyia. El Tricicle és tota una institució.

Un déu salvatge

Quatre pares es troben per parlar després que els seus fills s'hagin esbatussat. És la premisa d'Un déu salvatge, de Yasmina Reza. Després de la incomoditat inicial s'aniran deixant anar i les caretes de cordialitat cauran per entrar en una guerra cos a cos, on els personatges ja no componen únicament dos equips, sinó que les parelles s'intercanvien retrets i ens fan adonar que tothom juga sol. Tot i la nostra civilització, consciència i bones maneres, tots amaguem una part salvatge, que per molt que vulguem, no sabem controlar. La feina, els principis, el domini, la parella. Tot és extremament relatiu i complicat. Probablement els nens tenen les coses més clares i les saben resoldre d'una manera més espontània.

Fins a quin punt és transcendental una baralla infantil?

El setè cel està engendrat dins del teu cap

Un noi jove, que ha viscut, ha llegit, és a la vora del mar. Vesteix com si vingués d'una festa. Potser de Sant Joan, potser amb tot de convidats imaginaris. Aixeca el cap i comença a delimitar la línia de l'horitzó. Però enlloc de sortir el sol, com després de qualsevol nit, surt una ampolla de Lejía Conejo. Ell la reconeix, de quan la baixava a comprar al colmado quan era un nen, i de veure-la tota la vida al lavabo de casa seva. Mai s'havia fixat en l'etiqueta, però ara ho fa. Hi ha una senyora conilla, amb un davantal de punta, a punt de netejar, que porta una ampolla de Lejía Conejo a la mà. A l'etiqueta, hi ha una conilla amb una altra ampolla a la mà. A l'etiqueta hi ha una conilla amb una altra ampolla a la mà.

El noi vol arribar fins al final d'aquesta cadena, enfoca la vista i la seva ment es transforma en un microscopi. Però comença a veure la trama del paper fins que les imatges es desdibuixen.

D'aquella experiència, el noi n'anomenarà l'experiència gal·làctica. Que consisteix en veure-ho tot. I tot vol dir allò que pensem, sentim, somiem; però també tot allò que no existeix.

Però com que el noi no era escriptor, ni filòsof, no ho va explicar. Va fer-ne una cançó. I després, hi va afegir uns violins...



Aquí teniu un vídeo, que per a mi no és molt representatiu de la cançó (per mi Sisa hauria de cantar una octava més alta, amb la seva veu característica), però on apareix l'essència d'un moment històric... El maig del 68 català... Devia ser, indiscutiblement, com ser al cel.

Història certa dels set cels.
Set paradisos màgics i encantats.
Història certa dels set cels.
Set nius de pau, de glòria i de felicitat.

El primer cel és inventat:
el primer gran invent de la terrestritat.
El segon cel, imaginat
en una nit d'estiu a la vora del mar.

El tercer cel, dins d'un mirall
perfila les imatges d'un món ignorat.
I el quart cel és irreal,
com un oasi verd en un desert estrany.

Del cinquè cel res no se'n sap.
No hi ha notícies d'aquest cel tan amagat.
I el sisè cel està copiat
del cel setè que has engendrat dins del teu cap.

"La poesia no té res a veure amb res". Això ha dit Sisa, que feia un recital de poesia dins del cicle Tocats de Lletra que se celebra aquests dies a Manresa. Ha fet un recorregut autobiogràfic, sempre parlant en tercera persona, repassant des dels personatges del seu carrer a la infantesa fins a com es va inspirar per escriure Qualsevol nit pot sortir el sol. No és boig, no. És gal·làctic.

Esforç

Una formigueta. Amb una pela de pipa.

Ella treballava. Jo anava a treballar.
Ahir vaig menjar pipes salades.

A vegades em pregunto per què les coses senzilles són les que més m'impressionen.

Entrevista a Dani Macaco

Aloma Vilamala - Manresa
Avui, a les 10 de la nit, Macaco tocarà al Silenci. Torna als escenaris celebrant l'èxit del seu cinquè disc, Puerto Presente, que ha acumulat una llarga llista de premis: l'Ondas al millor àlbum, el millor videoclip dels premis 40 Principals, el Premi de la Música per la cançó Moving; i una nominació als Grammy llatins i a la MTV Music Award.

No, sonar a les ràdios comercials no el farà canviar. Continua fent les coses de cor. Sí, al concert d'avui a la sala Silenci hi haurà festa. I moments per a tot. La naturalesa, el present i la comunicació són els seus temes. "També faig cançons d'amor", afegeix. L'important és arribar a la gent. "Aprenguem totes les llengües, fins i tot les inexistents", diu entre aforisme i aforisme. I gràcies a la comunicació, al boca-orella, ara toca en festivals davant de 100.000 persones.

- Què espera les persones que vagin al concert? Serà festiu?
- La meva proposta en els concerts de Macaco és que hi hagi varietat i dinamisme. Hi ha moments que la gent es posa a cantar com boja, però també hi ha parts que la música baixa, amb algun tema més acústic. Fem els clàssics que la gent demana i moltes cançons de Puerto Presente, però amb alguns canvis respecte a l'any passat. També fem una cançó que acabo de gravar per a un projecte molt maco per aconseguir sabates per a l'Àfrica, i alguna versió.

- Sempre cuiden la posada en escena. Serà el cas?
- Sí, està molt cuidada: hi ha alguns apunts teatrals amb una pantalla, i imatges en directe sincronitzades, anem amb un VJ. Tenim un guitarrista amb mal a la mà, i alguna cosa no la podrem fer. Però en total som 16: 9 músics i 7 tècnics. Mai no sortiria a l'escenari a mitges, sortim a donar-ho tot.

- És el segon any de gira de Puerto Presente. Què té aquest disc que hagi enganxat tanta gent?
- Toco fusta, però les gires sempre m'han anat bé, i hem fet dos anys amb cada disc. Mai no m'han faltat concerts. Sempre he tocat a tot arreu, gràcies al boca-orella de la gent, que té molta força. Ha estat per això que ara ho faig en festivals davant de 100.000 persones! El disc Ingravitto al seu moment no va sonar a les grans ràdios, però va ser disc de platí. Amb Puerto Presente les ràdios em donen suport, i jo ho agraeixo molt, però Macaco no és artista d'una sola cançó. Ara sona Moving i Tengo pertot arreu, però cançons com Con la mano levantá i Mama Tierra, que no van sonar en grans ràdios, tenen molt èxit aquí i a l'Amèrica del Sud. És gràcies a la nostra manera de fer, al treball artesanal de cada disc.

- Sonar en grans emissores no fa canviar aquesta manera de fer?
- Hi ha gent que s'enfada perquè sonem a la ràdio. Ens queixem tots que les ràdios comercials no s'arrisquen i quan ho fan i funciona, no els agrada? Fa un any i mig era impensable que una cançó com Moving, amb aquests sons i parlant de la natura, hi sonés. També faig cançons d'amor, l'important és que les faig de cor i sóc sincer amb mi. No canviaré un tema perquè una ràdio m'ho demani, però si el fan sonar estaré agraït perquè és un gran altaveu. Suposo que la gent és ignorant, jo tampoc no sé com treballa un fuster.

- En el seu darrer videoclip, Mensajes al agua, una frase diu: "ninguna idea es tan importante como la posibilidad de compartirla". És més important la comunicació que el missatge?
- Jo crec que sí. La comunicació real és parlar i escoltar. A vegades només escoltem el que tenim davant del nas. Tal com diu Mario Benedetti, "mi táctica es hablarte y escucharte construir con palabras un puente indestructible". Quan hi ha espais entre frase i frase, i no enrenou i una massa sense pausa, com passa amb els discursos dels polítics, és quan podem pensar. Tenim una gran comunicació virtual i ens oblidem d'allò humà. Pot ser que sigui senzill o bàsic, però ens n'oblidem. I això m'ho dic a mi mateix, jo no sóc mestre de res i també m'equivoco, però intento aportar les meves coses bones a les cançons i al meu dia a dia.

- Les cançons de Macaco són senzilles, enganxoses. Això ajuda a aquesta comunicació?
- Com diu un dels meus productors, Bikôkô, nosaltres no construïm gratacels, sinó cabanes. A la música hi ha moltes lligues. Hi ha músiques que admiro, com la de Paco de Lucía, la de Miles Davis, que revolucionen un estil, tenen tècnica i virtuosisme: ells fan gratacels. Llavors hi ha la música popular, des d'on es poden fer grans coses. Com Bob Marley. No em cansaré mai d'escoltar-lo i fa servir la tècnica bàsica d'estrofa i tornada, però quines estrofes i quines tornades! No em vull comparar amb Bob Marley, ja m'agradaria. Jo busco idees senzilles, però que tinguin substància.

- Compondre o actuar?
Totes dues coses. A l'estudi ets com un fuster, has de polir i treballar detalls, buscar aire, que tot tingui sentit, que els instruments es complementin... Són millor tres accessoris que massa maquillatge. En el directe, hi ha el feedback, la influència del púbic, i tot és més excessiu, t'acceleres, tot i que intentes compensar-ho. Abans cridava molt!


En curt. Definicions
- Naturalesa
- La màxima droga, eufòria, adrenalina. Jo sóc egoista, per això la cuido: perquè és el que estimo més i el que se’m posa millor.
- Mestissatge
- Una paraula confusa. No s’ha de confondre amb United Colors of Benetton. Les fusions i mescles han de ser naturals, són bones si se sap cap on es va, musicalment parlant.
- Rumba
- El funky de la música espanyola: la rumba és al flamenc el que el funky és al jazz. Veritat, naturalitat. L’arrel.
- Present
- Aquesta entrevista.

Regió7, 27/5/2010

Kerouac i la mediocritat

Per Sant Jordi, em van regalar A la Carretera, de Jack Kerouac. Em va sorprendre molt, perquè coneixia l'autor. Per una cançó, Mediocritat, de Glups!, un musical de Dagoll Dagom (1983). Un tema que jo vaig descobrir a Historietes (1993),de la mateixa companyia, un “refrito” de tots els musicals que havien fet anteriorment. Devia ser el primers musicals que vaig veure, i em va enganxar prou per investigar d'on havien sortit aquelles cançons i quines eren les històries de cadascuna.
És estrany com els refrents ens arriben. Noms que escoltem per casualitat, i que tornen a nosaltres igualment per casualitat, fins a esdevenir part de qui som. Però tal i com va dir algú savi, les casualitats són la sal de le vida. O qui sap adonar-se de les casualitats aprecia la bellesa de la vida. O una cosa així.



La cançó és fosca i pessimista. Recordo preguntar a ma mare pel significat de la paraula mediocritat quan l'escoltava amb un casset al cotxe. Al vídeo, un Xavier Ribera-Vall jove la canta (no gaire bé, per ser ell). La versió és d'Historietes. A Glups! em sembla recordar que la cantava Ferran Rañé.

Jo volia viure
i estic atrapat
jo volia ser
Hemingway o Kerouac.
Jo volia viure
i m'estic morint
jo era Henry Miller,
jo era James Dean!

La reina al palau dels corrents d'aire

M'ha costat el meu temps acabar tots tres llibres. Suposo que és per aquella contradicció que sents quan alguna cosa que descobreixes tu pel teu compte es converteix en un boom mediàtic. Fa rabieta. Ja em va passar amb Harry Potter, puah. I amb els Amics de les Arts, ai.

Sí, els tres llibres enganxen. I et van atrapant cada vegada més quan veus que el que començava amb un thriller com un altre es va fent gran com una bola de neu que a tota velocitat, i abans que te n'adonis, s'hi veuen implicats els mitjans de comunicació, els serveis secrets i el govern de Suècia, fins que la trama acaba sent un secret d'estat. Aquells països escandinaus que ens semblen tant nets, polits i civilitzats, amaguen la ronya sota la moqueta.

Però sens dubte, la clau de tots tres llibres és aquest odi que Larsson mostra d'(alguns) homes cap a les dones. Que et fa indignar. I per sort, reben allò que es mereixen gràcies a personatges com la Lisbeth Salander, que no es resignen a ocupar el paper injust que els ha donat la vida, sinó que van a contracorrent. I ho fan amb recursos inesperats i molta mala llet. El segon sexe, Simone? N'estàs segura? I qui va dir això d'“El sexe dèbil”?

Que visquin les dones que no es resignen a ocupar un segon pla. N'hi hauria d'haver més.

Gràcies Senyor Larsson. M'ha reconciliat amb els best-sellers mediàtics.

Nit de Reis

A Ilíria, la gent viu bé. Com que no els cal treballar, s'enamoren i es desenamoren. En una platja, paisatge idíl·lic... En el cas del TNC, a la platja hi ha miralls de fons, portes i camins a dreta i esquerra, i cadires de platja de color blau. Un marc incomparable per una de les comèdies més representades de Shakespeare, que es pot veure fins al 30 de maig al Nacional, dirigida per Josep Maria Mestres.

Al voltant de Viola (Sílvia Bel), una noia que es disfressa d'home per poder treballar, hi ha amors i desamors: Olivia (Anna Ycobalzeta), una noble comtessa, s'enamora del noi que és una noia, Cezàrio, i ell(a), al seu temps, s'enamora del Duc d'Orsino (Pep Planas), per a qui treballa, que rendeix el seu amor sense pausa a Olivia. Pulsions sexuals a tort i a dret. I l'embolic s'embolica quan apareix el germà bessó de Cezàrio, Sabastià, i tothom els confón.
Aquells que no són tant nobles d'esperit, es dediquen a fer-se bromes els uns als altres. Beuen, ballen, i busquen les pessigolles a aquells que no els cauen tant bé. Envien cartes d'amor falses a Malvòlio (Lluís Soler), perquè caigui de peus a la galleda i faci el ridícul davant d'Olivia.

I Shakespeare aprofita l'embolic per reflexionar sobre l'amor... Aquest ens tan abstracte que és capritxós i agafa tantes formes. Fent malabars amb el llenguatge d'una manera enravessada però entenedora, l'autor té alguna cosa que el fa únic.

La millor paradoxa és que el bufó (interpretat per Pep Anton Muñoz), que hauria de ser el més foll de l'obra, és en molts casos, el que toca més de peus a terra. Enmig de tanta bohèmia, ell i els músics sembla que siguin els més assenyats, que ho vegin tot des de fora. Les cançons dónen treva, tot i que també parlen de l'amor...

Molt recomanable. Shakespere sempre serà Shakespeare.

Urtain

Urtain. Una icona del franquisme. Una marca que venia.
Una titella del destí. El representant dels homes amb dos collons, que no ploren, que són forts. Els homes que beuen conyac i fumen, que són mascles, animals. I a sobre, era basc. Aixecador de pedres. Tal i com es veu a l'obra el seu pare va morir a causa dels cops rebuts en una aposta. Uns amics, en un bar, li van saltar des d'una cadira 15 vegades al pit després que al mateix Urtain li haguessin saltat 14 vegades al pit sense que es lesionés, fet que va motivar l'enveja del pare.

Encarnat per un Roberto Álamo espectacular.
Una posada en escena de pell de gallina. En un ring, òbviament, on el protagonista s'enfronta amb la vida. En un ambient angoixant, tancat, carregat de fum. Amb una il·luminació molt ben trobada. Amb imatges precioses que feien venir ganes de plorar. I tot això a dos metres del públic.

Feia temps que no m'emocionava tant al teatre. I a sobre, amb una història sobre boxa.

José Manuel, responsable dels seus actes? Campió d'Europa de boxa (sense tenir tècnica, deien), representant de tot el que Espanya volia ser. I com explica Álamo, la història repassa dues generacions d'homes que no se'ls va permetre parlar de sentiments. ¿Qué he hecho yo para que todo lo que hago sea tan sucio?, repetia una vegada i una altra.

El 1969 van fer una pel·lícula sobre la seva vida.



El 1992, quatre dies abans que comencessin els Jocs Olímpics de Barcelona, es va suïcidar tirant-se des d'una finestra.

A bright new day

Apa. Doncs sí, jo també tinc un blog.
I, tot i estar temptada de batejar-lo jotambetincunblog.blogspot.com, he optat per un nom nostàlgic i optimista.



I ara que l'he creat, no sé què dir.
La vida és plana de contradiccions absurdes.