A Ilíria, la gent viu bé. Com que no els cal treballar, s'enamoren i es desenamoren. En una platja, paisatge idíl·lic... En el cas del TNC, a la platja hi ha miralls de fons, portes i camins a dreta i esquerra, i cadires de platja de color blau. Un marc incomparable per una de les comèdies més representades de Shakespeare, que es pot veure fins al 30 de maig al Nacional, dirigida per Josep Maria Mestres.
Al voltant de Viola (Sílvia Bel), una noia que es disfressa d'home per poder treballar, hi ha amors i desamors: Olivia (Anna Ycobalzeta), una noble comtessa, s'enamora del noi que és una noia, Cezàrio, i ell(a), al seu temps, s'enamora del Duc d'Orsino (Pep Planas), per a qui treballa, que rendeix el seu amor sense pausa a Olivia. Pulsions sexuals a tort i a dret. I l'embolic s'embolica quan apareix el germà bessó de Cezàrio, Sabastià, i tothom els confón.
Aquells que no són tant nobles d'esperit, es dediquen a fer-se bromes els uns als altres. Beuen, ballen, i busquen les pessigolles a aquells que no els cauen tant bé. Envien cartes d'amor falses a Malvòlio (Lluís Soler), perquè caigui de peus a la galleda i faci el ridícul davant d'Olivia.
I Shakespeare aprofita l'embolic per reflexionar sobre l'amor... Aquest ens tan abstracte que és capritxós i agafa tantes formes. Fent malabars amb el llenguatge d'una manera enravessada però entenedora, l'autor té alguna cosa que el fa únic.
La millor paradoxa és que el bufó (interpretat per Pep Anton Muñoz), que hauria de ser el més foll de l'obra, és en molts casos, el que toca més de peus a terra. Enmig de tanta bohèmia, ell i els músics sembla que siguin els més assenyats, que ho vegin tot des de fora. Les cançons dónen treva, tot i que també parlen de l'amor...
Molt recomanable. Shakespere sempre serà Shakespeare.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada