Urtain

Urtain. Una icona del franquisme. Una marca que venia.
Una titella del destí. El representant dels homes amb dos collons, que no ploren, que són forts. Els homes que beuen conyac i fumen, que són mascles, animals. I a sobre, era basc. Aixecador de pedres. Tal i com es veu a l'obra el seu pare va morir a causa dels cops rebuts en una aposta. Uns amics, en un bar, li van saltar des d'una cadira 15 vegades al pit després que al mateix Urtain li haguessin saltat 14 vegades al pit sense que es lesionés, fet que va motivar l'enveja del pare.

Encarnat per un Roberto Álamo espectacular.
Una posada en escena de pell de gallina. En un ring, òbviament, on el protagonista s'enfronta amb la vida. En un ambient angoixant, tancat, carregat de fum. Amb una il·luminació molt ben trobada. Amb imatges precioses que feien venir ganes de plorar. I tot això a dos metres del públic.

Feia temps que no m'emocionava tant al teatre. I a sobre, amb una història sobre boxa.

José Manuel, responsable dels seus actes? Campió d'Europa de boxa (sense tenir tècnica, deien), representant de tot el que Espanya volia ser. I com explica Álamo, la història repassa dues generacions d'homes que no se'ls va permetre parlar de sentiments. ¿Qué he hecho yo para que todo lo que hago sea tan sucio?, repetia una vegada i una altra.

El 1969 van fer una pel·lícula sobre la seva vida.



El 1992, quatre dies abans que comencessin els Jocs Olímpics de Barcelona, es va suïcidar tirant-se des d'una finestra.