M'ha costat el meu temps acabar tots tres llibres. Suposo que és per aquella contradicció que sents quan alguna cosa que descobreixes tu pel teu compte es converteix en un boom mediàtic. Fa rabieta. Ja em va passar amb Harry Potter, puah. I amb els Amics de les Arts, ai.
Sí, els tres llibres enganxen. I et van atrapant cada vegada més quan veus que el que començava amb un thriller com un altre es va fent gran com una bola de neu que a tota velocitat, i abans que te n'adonis, s'hi veuen implicats els mitjans de comunicació, els serveis secrets i el govern de Suècia, fins que la trama acaba sent un secret d'estat. Aquells països escandinaus que ens semblen tant nets, polits i civilitzats, amaguen la ronya sota la moqueta.
Però sens dubte, la clau de tots tres llibres és aquest odi que Larsson mostra d'(alguns) homes cap a les dones. Que et fa indignar. I per sort, reben allò que es mereixen gràcies a personatges com la Lisbeth Salander, que no es resignen a ocupar el paper injust que els ha donat la vida, sinó que van a contracorrent. I ho fan amb recursos inesperats i molta mala llet. El segon sexe, Simone? N'estàs segura? I qui va dir això d'“El sexe dèbil”?
Que visquin les dones que no es resignen a ocupar un segon pla. N'hi hauria d'haver més.
Gràcies Senyor Larsson. M'ha reconciliat amb els best-sellers mediàtics.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada